Karmele Marchante ens presenta No me callo, un llibre que recull les seves memòries personals i professionals, amb aspectes que mai abans havia revelat públicament. La periodista ens parla de la seva dura infantesa i explica que el seu pare era un maltractador.
En una entrevista al Cafè d'idees amb Gemma Nierga, explica que els 12 primers anys de la seva vida els va passar a Tortosa amb la seva àvia, ja que els seus pares havien anat a viure a Toledo. "El meu pare no s'integrava a la societat catalana. Era anticatalanista. No podia sentir parlar català, li sortia un herpes", ha recordat.
Així, ella va viure aquella primera etapa amb els seus avis. "La meva àvia va ser una verdadera emprenedora, un suport de la família, la que va pujar tots els negocis, va ser la pedra base", ha recordat. Però era un ambient "trist, avorrit i negre" per a un infant: "No tenia osset de peluix. L'únic amor mel va donar la meva àvia", ha recordat.
Però als 12 anys el seu pare l'arrenca dels braços de la seva àvia i la porta a Barcelona, on s'instal·la amb els pares i la seva germana petita. "No podia parlar en català, no podia fer res", diu sobre una adolescència "dura" i plena de discussions. "Cada vegada que hi havia una discussió, jo plantava cara. Hi havia molt de maltractament", ha recordat.
Marchante també detalla que la seva mare no sortia en defensa seva. "Vam fer una reconciliació al cap d'uns anys i va admetre que era un gran error. Que li va fer molta pena, però pensava que era el millor per a mi", recorda que li va dir, per bé que amb el pare no es va reconciliar mai.
La periodista també ha revelat que l'Opus Dei li va salvar la vida. I és que, quan va morir la seva germana petita en un accident, va patir una gran pena tota la família. "Però, al mateix temps, va ser una alliberació. S'aferren a la fe", diu sobre el seu pas en els pisos d'aquest grup religiós, on va arribar de la mà d'una amiga.
"Podia haver caigut als pisos de l'Opus o en un lloc tibetà o qualsevol cosa. Comptal de sortir de casa, m'ho passava bé", ha defensat. "Volien pillar-me, però jo em divertia. Van dir als meus pares que tenia fusta per ser periodista", ha recordat sobre aquella època.
I a partir d'allà va començar a formar-se com a periodista, però al segon curs la van fer fora. "Em vaig posar directe a la política i totes les coses que estaven prohibides a l'Opus". Tot i això, diu que va poder acabar periodisme a Catalunya "en cinc minuts".
Dedica els seus primers anys especialment a la premsa escrita, i també a la ràdio. En una Barcelona que "explotava i trencava les cadenes". Recorda que era una època "estupenda", però va decidir anar a Madrid en un moment en el que la ciutat "es va enfonsar una mica". "Madrid comença a ser el centre. Com diu Enric Juliana, la ciutat-estat", ha dit.
La premsa del cor
Karmele també recorda com va entrar a la roda dels programes del cor, després d'haver treballat a mitjans com TVE o Antena 3. Ho va fer a través del Tómbola de Canal Nou, el que reconeix com una de les seves grans equivocacions. Quan li van trucar des de l'autonòmica valenciana per proposar-li un programa del qual no li van donar massa detalls, estava a Telecinco fent taula d'actualitat i política amb Maria Teresa Campos, qui ha reivindicat com "a dona professional, pionera i bàsica".
Un cop arriba a València, es troba en un plató amb la "bancada periodística" i la "bancada dels personatges, que aleshores sí eren personatges de fusta". "La Chábeli es va cabrejar i se'n va anar. Va passar a tots els zàpings i va ser el boom", ha recordat d'un programa pioner.
La periodista també ha recordat que es va sentir molt malament al Salvame. "Ho sabia la direcció, però ho consentia. Era maltractament de veritat", ha lamentat.