Bernat Picornell funda el 1907 el Club Natació Barcelona. A la capital catalana, el 1908, es va celebrar al mar el primer partit de waterpolo de la història. Des d'aquest moment, disciplines com aquesta es comencen a popularitzar i professionalitzar. Calien instal·lacions esportives per assumir aquest canvi. Així ho va decidir el CN Barcelona, que va construir la piscina de l'Escullera després de la derrota de la selecció espanyola de waterpolo el primer cop que participà en uns Jocs Olímpics -el 1920 a Bèlgica-. Els jugadors, tots pertinents al club barceloní, es van adonar que necessitaven unes instal·lacions on entrenar durant tot l'any.
La històrica piscina de l'Escullera, eterna casa del CN Barcelona
Obra de l'arquitecte Jaume Mestre Fossas, mesurava trenta-tres metres de llarg, catorze d'ample i tenia sis carrils. Era la piscina més gran que s'havia construït mai a Barcelona. Poc després d'obrir les portes, a l'Escullera s'hi va organitzar la primera competició escolar, la llavor del que esdevindria una tasca fonamental del club: la formació de nedadors i waterpolistes. A més, el club també organitzava festivals on convidava altres clubs d'Europa que portaven nedadors, waterpolistes i saltadors que participaven en les diferents competicions (natació, waterpolo i salt respectivament), omplint així de gom a gom l'establiment.
L'Escullera, que va acollir els entrenaments de l'equip que aconseguí el primer i únic títol europeu de waterpolo del CN Barcelona -amb Markovic com a entrenador i Estiarte com a jugador-, posteriorment va incloure el ballet aquàtic dins el seu ventall d'activitats. El 1952 nedadores del club van oferir la primera exhibició de ballet aquàtic feta mai per un equip català, els orígens del que més tard esdevindria un nou esport: la natació sincronitzada.
Gràcies a una plataforma de tres metres d'alçada i quatre trampolins -el més alt de sis metres-, a l'Escullera també es podia dur a terme la disciplina del salt. Actualment només es conserva la plataforma i un dels trampolins. El 2003, amb motiu del campionat mundial de natació, el club va inaugurar la Nova Escullera. L'antiga piscina va tancar dos anys després i des d'aleshores està en desús. El 2019 es va anunciar un pla per recuperar-la com un centre on practicar salts. El projecte podria retornar la vida a la piscina més antiga de Barcelona.
El club Tenismar: esport i vida social es complementen a la perfecció
A partir de 1950, apareixen noves entitats que fomenten l'esport i potencien molt la seva vessant social. El 1954, Joaquim Tarrés va fundar a Viladecans el club Tenismar, amb l'objectiu de complir el seu somni de fer més accessible el tenis -un esport que acostumava a estar reservat per a les elits- i crear un club amb molt caliu i de preus assequibles.
Al principi, el club disposava de quatre pistes de tenis, que posteriorment van ser vuit i finalment nou. També s'hi va construir una piscina, tres pistes d'esquaix i el 2000, dues pistes de pàdel. El club organitzava competicions de tennis internes i oficials. Ambdues tenien molt d'èxit. Consolidat el club en l'apartat competitiu, es volia potenciar més la part social i es va construir el bar, que esdevindria el punt del club on més vida social es feia.
Tot i caracteritzar-se per un ambient molt familiar, han gaudit de les instal·lacions d'aquest espai famosos com Pepe Rubianes o Andy Murray, que venia a entrenar-se durant la temporada. Emilio Sánchez Vicario va llogar les pistes per dur a terme les activitats de l'escola que dirigia i la seva germana Arantxa també hi entrenava.
El Club Tenismar va estar en funcionament fins al 2003. Va llogar les pistes a l'escola de tenis de Sánchez Vicario i es va acabar la història del club: la part social desapareix, les pistes es van anar degradant i el 2013 el club tanca definitivament les portes. No hi havia una economia suficientment forta per a poder mantenir això. Les circumstàncies i la competència en aquell moment tampoc van ajudar a evitar-ne el tancament. Els anys daurats van ser els vuitanta i noranta, justament les dècades on va augmentar la popularitat del tenisi coincidint en el fet que Espanya es va convertir en una potència mundial d'aquest esport.