'Noms propis' és el programa d'entrevistes en profunditat de TVE Catalunya amb convidats amb una filosofia de vida optimista i amb la capacitat de contagiar-la. S'emet els dimarts a La 2 i està dirigit i presentat per Anna Cler, amb realització d'Esther Martínez i producció d'Amelia Tabernero.
Josep Maria Gay de Liébana visita 'Noms propis', programa dirigit i presentat per Anna Cler, amb qui parla de com veu com s'enfronta la població a la crisi econòmica i quin és el paper dels polítics. També ens explica la seva experiència vital de lluita contra el càncer.
Nascut a Barcelona fa 65 anys i conegut seguidor del RCD Espanyol, Josep Maria Gay de Liébana va fer públic fa poc temps que patia càncer i ho ha explicat al llarg de l'entrevista: "Quan et diuen el que tens, et quedes paralitzat, com fred. Hi va haver un moment en què em volia desplomar i la meva dona va passar un mal moment. Estic en temps de pròrroga. I els que podem tirar cap endavant hem de contagiar d'optimisme a tothom, perquè, lamentablement, és l'epidèmia del segle XXI. En el temps de pròrroga hi ha una certa eufòria perquè són els últims minuts. Aquesta situació et dóna l'oportunitat de conèixer molt a la gent i de veure tot el que té de positiu que té la gent. La gent és molt bona, molt positiva, i tenir un nucli familiar que et doni molt suport, com la meva dona i el meu fill."
A 'Noms propis', Gay de Liébana ha explicat que "lamentablement, avui, la gent per tirar cap endavant, ha de demanar un crèdit, els sous estan cap a la baixa i les expectatives de creixement són limitades. Hem d'evolucionar, però crec que no hi ha intenció de fer-ho. I la responsabilitat recau en la classe política i els votants que, en definitiva, és la ciutadania és la que diu a qui volen que dirigeixi els destins però jo crec que la classe política està totalment atrofiada. Jo crec que els polítics estan una mica atrofiats. Ara hi ha una vulnerabilitat que ens pot afectar que és el volum de deute públic que hi ha a Espanya, que gairebé està al 100% del PIB, per tant estem igual que a França, per sota d'Itàlia, igual que Bèlgica, a prop d'Hongria. Això vol dir que tot el que Espanya és capaç de produir en un any és el que deu. La pregunta és com pagarem això?".