RTVE
La 2Cat

Per què va plegar Tricicle? Els tres membres expliquen els motius de la seva retirada

Pla seqüència

Berta Codina Belmar
3 min.

L’any 2019, la companyia teatral Tricicle, formada per Carles Sans, Joan Gràcia i Paco Mir, i coneguda pels seus esquètxos muts, va decidir baixar dels escenaris. En els seus 40 anys de trajectòria, el grup ho havia fet pràcticament tot: viatjar per tot el país omplint teatres, actuar als Jocs Olímpics de Barcelona —convertint-se en la primera formació còmica a participar en uns Jocs Olímpics de la història—, omplir el Palau Sant Jordi i produir més d’una desena d’espectacles. Però, per què van decidir plegar? Els exmembres de la companyia en parlen amb Jordi Basté al programa Pla seqüència.

Disparitat de raons

Quan Basté pregunta als membres de Tricicle per què van plegar, els tres mantenen el silenci durant una estona. El primer a prendre la paraula és Joan Gràcia, que actualment es dedica a la direcció artística, i explica que no tenien ganes de veure “com el públic anava minvant”.

Paco Mir, però, creu que, més que amb el públic, la decisió té a veure amb el pànic de veure la “decadència d’un actor”. Mir posa l’exemple de Marcel Marceau, un heroi per a ells, a qui van veure en un moment determinat i feia “sortides de l’escenari que eren meravelloses i ràpides”, però que, al cap de tres anys, quan el van tornar a veure, s’havia convertit en “un senyor marxant a poquet a poquet”.

Carles Sans és l’únic que reconeix que ell encara no volia plegar i que no li hauria fet res “continuar 2 o 3 anys més”. De fet, mentre Mir i Gràcia s’han quedat darrere dels escenaris, Sans és l’únic que continua actuant. Actualment, promociona el seu espectacle Per fi me’n vaig!, després del qual baixarà, segons diu, dels escenaris. El primer espectacle post-Tricicle, va tenir 150.000 espectadors.

Joan Gràcia, Paco Mir i Carles Sans amb Jordi Basté al programa Pla seqüència

Gràcia afegeix que, quan van fer l’últim espectacle de creació, Bits, havien fet “tantes coses” que ja els va costar molt “trobar una idea”. A més, considera que, amb més de 60 anys, ja no podien fer certes coses: “No pots fer de nen, no pots fer de jugador de tennis, ja has d’anar fent coses de més gran”.

Un cas molt especial

“Hem omplert tots els teatres en un ofici on el més normal és que no en puguis viure“

Malgrat la disparitat de raons per plegar, Carles Sans té clar que el cas de Tricicle és molt especial: “Hem omplert tots els teatres en un ofici on el més normal és que no en puguis viure”. Afegeix que, en el cas de la seva professió, són pocs els que han pogut gaudir-ne com n’han gaudit ells i que, quan van pel carrer, encara veuen que la gent els estima.