RTVE
La 2Cat

Els minairons, els follets del Pirineu que no paren de treballar

Catalunya fantàstica

Albert Vico Piña
3 min.

Les Valls d’Aguilar, a l’Alt Urgell, són territori de minairons: uns éssers diminuts, amb barba i barretina, que viuen dins d’un canut d’agulles. Quan algú el destapa, en surten milions i reclamen feina sense descans. Albert Pla n'ha segut el rastre a Catalunya fantàstica.

Una tartera construïda pels minairons

A la Guàrdia d’Ares, la tradició atribueix als minairons la formació d’una tartera. La història explica que el mosso de la Borda d’en Feu va tafanejar un canut d’agulles que el seu amo li havia advertit que no obrís. Quan els petits éssers van sortir, van començar a exigir-li una feina. Ell els va ordenar que recollissin totes les roques que trobessin i les amunteguessin a l’altre costat del barranc. El resultat, diu la llegenda, és la tartera que encara es pot veure avui.

La tartera dels minairons a La Guàrdia d'Ares

“Els minairons no manen, volen ser manats“

Isidre Domenjó, periodista, escriptor i dinamitzador cultural

Isidre Domenjó, que fa dècades que treballa per preservar i divulgar la cultura popular de la zona, explica que "els minairons no manen, el que volen és ser manats" i certifica que històries com aquestes, tan arrelades al Pirineu, s'han mantingut vives en el temps gràcies a la transmissió oral i a la cultura popular.

La feina de diverses persones, com la de l'Isidre o la il·lustradora Carmen Invernon, que ha donat forma visual a aquest imaginari amb un llibre i diversos murals sobre les llegendes del Pirineu, han ajudat a donar-los visibilitat i a fer que les noves generacions també les coneguin.

Isidre Domenjó a la tartera dels minairons

«Què farem? Què direm?»

Els minairons, quan surten del canut, repeteixen sempre la mateixa pregunta: «Què farem? Què direm?». Ho fan tres vegades i, si no reben cap encàrrec, comencen a reclamar feina a crits. La llegenda adverteix que, si després de la tercera repetició ningú no els dona una tasca, poden arribar a matar el seu amo.

De l’herba de Sant Joan al canut d’agulles

Segons la tradició, aquests petits follets neixen de l’herba de Sant Joan, que s’ha de collir la nit de Sant Joan, just a mitjanit. Com explica la investigadora i divulgadora de folclore, Clara Dies Valls, el ritual per anar buscar minairons demana "anar-hi sol i en silenci, recollir l’herba quan sonen les dotze i guardar-la dins d’un canut d'agulles".

Herba de Sant Joan, també coneguda com a hipèric o pericó Picasa

Després cal esperar uns dies perquè els minairons hi neixin. Algunes versions de la llegenda atribueixen el mateix poder a la flor de la falguera, una flor màgica precisament perquè, segons la tradició, no existeix.

Una llegenda pirinenca amb parents arreu d’Europa

Els minairons no són exclusius de les Valls d’Aguilar. La llegenda s’estén per diferents comarques del Pirineu català i conviu amb figures semblants que reben noms diversos: menairons, martinets, petits, diablòrins o familiars, segons el territori. A més, altres tradicions europees tenen els seus propis follets, com els leprechauns d’Irlanda o els brownies d’Escòcia i del nord d’Anglaterra. Tots comparteixen, amb variants, la capacitat de fer allò que als humans els resulta difícil o impossible.

Albert Pla té clar que les Intel·ligències Artificals són els nous minairons

La IA: els minairons del segle XXI

La llegenda també permet mirar el present comparant-la amb la intel·ligència artificial. Com els minairons, aquestes eines poden oferir respostes i resoldre tasques amb rapidesa. Però delegar-ho tot també pot fer que deixem de practicar, aprendre o implicar-nos en allò que ens correspon. La història dels follets es converteix així en una reflexió sobre l’obsessió per la productivitat i la necessitat de descansar. De vegades, el millor encàrrec és saber quan cal parar.

Catalunya fantàstica - Els minairons