Gualba, al Montseny, és un dels escenaris més coneguts de les llegendes de dones d’aigua. La tradició les descriu com a criatures de bellesa sobrenatural que viuen als gorgs, les rieres i les cascades, sovint en espais amagats vinculats a tresors. Però aquestes històries van més enllà de l’encant: poden portar sort i riquesa, i alhora desaparèixer si algú traspassa els límits que imposen. Albert Pla s’endinsa en aquest imaginari per descobrir què hi ha darrere d’una de les figures més populars del folklore català a Catalunya fantàstica.
Un mite que travessa Catalunya
Les dones d’aigua no són exclusives de Gualba. La seva presència es repeteix en llegendes d’arreu del país, des de les comarques gironines fins al Pirineu, i tenen parents en altres cultures, com les nimfes gregues, les ondines germàniques i les banshees. Com explica l'advocat Gonçal Acosta, "el mite està relacionat amb el respecte que els humans tenim als tolls d'aigua". Les dones d'aigua, són figures de la tradició oral que es van començar a recollir per escrit a finals del segle XIX i a principis del XX, tot i que el seu origen és molt anterior.
“El mite està relacionat amb el respecte que els humans tenim als tolls d'aigua“
Les històries les situen en gorgs, rieres, cascades i coves del Montseny. De vegades custodien tresors; d’altres, elles mateixes són el tresor que algú espera trobar. La seva presència s’associa a la bona sort i a la prosperitat: que plogui quan toca, que les collites vagin bé o que una família faci fortuna. Però el favor de les dones d’aigua no és incondicional.
L'advocat Gonçal Acosta al gorg de Gualba
L’amor, la confiança i els límits
En moltes versions de la llegenda, són elles qui decideixen quan volen iniciar una relació amb un home. No esperen que ningú les rescati ni que les triïn: prenen la iniciativa i estableixen una condició que la parella ha de respectar. Segons la variant, això pot voler dir no preguntar d’on ve quan desapareix, no seguir-la ni espiar-la, no tocar determinats objectes o no fer-la passar vergonya davant d’altres persones.
“Amb les dones d'aigua faria coalició sense dubtar-ho“
Quan l’home trenca el pacte, la dona d’aigua marxa i, amb ella, s’esvaeix la bona sort. Llegit des del present, el mite també parla de confiança i d’espai propi dins d’una relació: estimar algú no dona dret a traspassar tots els seus límits. L'alcaldessa de Gualba, Olga Hernáiz professa admiració per aquestes dones empoderades i confessa que, si existíssin, "amb les dones d'aigua faria una coalició, sese dubtar-ho". La llegenda juga amb la temptació de descobrir allò que ens han prohibit, encara que sapiguem que fer-ho pot tenir conseqüències.
Olga Hernáiz, alcaldessa de Gualba
La nit de Sant Joan i els objectes màgics
Una de les escenes més conegudes situa les dones d’aigua a la vora dels torrents la nit de Sant Joan. Segons la tradició, surten de l’aigua per rentar la roba a mà i l’estenen sota la llum de la lluna, als prats o damunt les roques. Qui aconsegueixi endur-se una peça tindrà sort tota la vida i veurà complerts els seus desitjos. Però, si la dona d’aigua el descobreix, el càstig és quedar convertit en pedra.
Altres versions giren al voltant d’objectes que apareixen enmig de la natura, com pintes, miralls, fils d’or, mocadors o agulles. També hi ha la història d’una bossa de farina que s’ha de dur a casa sense obrir-la: si la persona respecta la indicació, la farina es transforma en or. En aquestes narracions, la recompensa depèn menys de l’objecte que de saber respectar les condicions de la prova.
Can Prat, una fortuna llegendària
A Gualba, una de les històries més conegudes relaciona la casa de Can Prat amb una dona d’aigua. Segons la llegenda, la relació amb aquesta criatura hauria contribuït a la fortuna de la família. Però la sort tenia una condició: després d’una discussió, el marit li hauria retret «dona d’aigua havies de ser!». Ella va desaparèixer i, amb la seva marxa, també se’n va anar la prosperitat.
Masia de Can Prat, a Gualba, on hi va viure una dona d'aigua
La història explica que alguns homes tornaven al lloc on havien conegut la dona d’aigua amb l’esperança de fer-la tornar, però no la trobaven mai més. La llegenda manté així una doble cara: promet riquesa i felicitat, però recorda que no es pot posseir allò que no ens pertany. A Gualba i en molts altres punts de Catalunya, les dones d’aigua continuen alimentant l’imaginari popular amb històries on l’amor, la fortuna i el misteri sempre van de bracet.
Catalunya fantàstica - Les dones d'aigua