“Tot va començar al meu cap als 13 anys, però es va desfermar als 14”, explica la María López al programa Hospital de proximitat. El que havia començat, segons ella, com un intent de cuidar-se i perdre pes es va convertir en una malaltia, l'anorèxia, que la va portar a deixar de menjar i a ingressar a l’hospital amb només 43 quilos.
El punt d’inflexió va arribar quan es va proposar fer una operació biquini a l’estiu. Al principi, va començar a canviar petits hàbits alimentaris, però progressivament va restringir cada vegada més el que menjava, fins al punt de deixar el plat gairebé intacte. En aquell moment, no era conscient de la gravetat del que estava passant. “Per a mi, estava cuidant la meva salut, però se me’n va anar de les mans”, recorda. Fins el punt de desmaiar-se a casa més d'una vegada.
“Jo veia un plat i no veia el menjar. Veia el que, suposadament, aquell plat em faria al cos“
La malaltia va transformar la seva relació amb el menjar. Abans dels àpats, necessitava prendre una pastilla per relaxar-se, perquè menjar s’havia convertit en una de les seves pors més grans. “Jo veia un plat i no veia el menjar. Veia el que, suposadament, aquell plat em faria al cos”, explica. La María recorda la contradicció que sentia quan la família intentava convèncer-la perquè mengés. D’una banda, volia deixar de veure patir els seus pares; de l’altra, els pensaments vinculats a la malaltia li impedien fer-ho. “Vols fer-ho bé, però hi ha aquella veueta que et diu que no. I, si menges, penses com ho podràs cremar després”.
Quan perdre pes es converteix en una obsessió
La restricció alimentària va anar acompanyada d’una distorsió de la imatge corporal i d’una necessitat creixent de perdre pes. “Havia aprimat respecte a l’estiu anterior i, quan ho vaig veure, vaig pensar: en vull més. No n’hi ha prou”, explica. Fins i tot els comentaris de l’entorn sobre la seva primesa podien reforçar la malaltia. “Quan et diuen que estàs molt prima i que estàs perdent pes, et senta bé sentir-ho. Per dins penses: ‘Ho estic aconseguint’”.
Arribat un punt, la sensació de gana també es convertia en una font de satisfacció. “Encara que tinguis gana, no menges. Arriba un moment que sentir el buit, tenir gana, et satisfà per dins”. Segons els psicòlegs, aquesta dinàmica pot arribar, fins i tot, a produir un efecte plaent.
María López explica com va superar l'anorèxia durant l'adolescència al programa 'Hospital de proximitat'. RTVE Catalunya
Recuperar la vida
Durant el seu segon ingrés hospitalari, la María va veure una dona gran en una cadira de rodes, amb una sonda i una bata hospitalària. En preguntar què li passava, li van explicar que només tenia 30 anys però que s’estava morint. La situació la va impactar profundament. “No vull ser aquella persona. Jo no vull morir”, va pensar. La por de les conseqüències de la malaltia va començar a obrir pas al desig de recuperar la seva vida.
Els metges ja havien advertit els seus pares que el cor de la María bategava cada vegada més lentament i que podia patir un infart. La gravetat del seu estat la va fer prendre consciència del risc que corria. “Sortir de la malaltia et fa veure que viure és molt millor que aprimar-se un quilo”, afirma.
Tornar a ser una mateixa
“Em va costar molt dir la paraula anorèxia. Fins i tot ara em costa. Veig fotos d’abans i jo no em veia així. T’adones de com la teva ment et canvia la visió de tu mateixa. Et saboteja”.
Ara, la María comparteix la seva experiència amb famílies de pacients amb anorèxia. Vol que la seva experiència serveixi per fer entendre el patiment que hi ha darrere del trastorn. Perquè, com ella mateixa ha après, recuperar-se no és només tornar a menjar: és tornar a tenir una vida més enllà de la malaltia.
María López, acompanyada de la psicóloga Meritxell Antón, explica a familiars de joves amb anorèxia com ella va superar la malaltia. RTVE Catalunya
Hospital de proximitat - Paraules amb llum