Burles, sobrecostos, problemes amb l’Ajuntament de Barcelona i un conflicte amb Pere Milà i Rosario Segimon que va acabar als tribunals van marcar la construcció de la Casa Milà. L’obra d’Antoni Gaudí va generar polèmica des de l’inici: van fer befa del seu aspecte, i el sobrenom de La Pedrera va sorgir precisament com una manera despectiva de referir-se a l’edifici.
L’arquitecte també va tenir problemes amb l’Ajuntament de Barcelona per incomplir les ordenances urbanístiques de l’Eixample i amb el matrimoni Milà-Segimon per desavinences econòmiques que van acabar als tribunals. Nous guerrers repassa les polèmiques que van marcar l’últim encàrrec de l’arquitecte.
“La Pedrera” era un nom despectiu
L’edifici fou un encàrrec d’una parella de noucasats, Rosario Segimon i Pere Milà. El matrimoni volia construir-hi la seva residència i destinar la resta dels pisos al lloguer. Gaudí va aprofitar per crear un edifici innovador, amb una estructura de pilars que dotava als espais una dimensió i lluminositat insòlites, ascensors per accedir als pisos i un garatge per a automòbils ―el primer pàrquing subterrani de Barcelona—.
“Gaudí estava de moda, però hi havia qui no el podia ni veure“
Però la seva arquitectura no agradava a tothom. “Gaudí estava de moda, però hi havia qui li agradava molt i hi havia qui no el podia ni veure” explica Júlia Mas, responsable de serveis educatius i guiatges de La Pedrera, a Nous guerrers. La singularitat de la façana de pedra va ser objecte de burla i escarni públic, fins al punt que diverses publicacions satíriques van caricaturitzar l’edifici i el seu aspecte atípic.
Fins i tot el nom de La Pedrera va néixer amb un sentit despectiu. Durant les obres, els picapedrers treballaven els blocs de pedra directament a la façana, enmig de soroll i pols. “Ens hem d’imaginar com feien la façana: blocs de pedra que anaven esculpint fent onades, picant les pedres, fent soroll, aixecant molta pols, havia de ser un autèntic desastre”, apunta l’experta. “Deien que més que la Casa dels Milà, era la Pedrera; per això se li va quedar aquest nom”.
Massa gran per a l’Eixample
Antoni Gaudí va tenir problemes amb l’Ajuntament de Barcelona, que tenia un estricte control de les alçades i dels volums perimetrals. L’edifici superava el que permetien les ordenances municipals, especialment a les golfes i al terrat, i es va arribar a plantejar el seu enderrocament.
“Aquest edifici és monumental, és diferent“
Finalment, la Comissió de l’Eixample va fer una excepció: va considerar que la Casa Milà tenia caràcter monumental i que, pel seu valor arquitectònic, no havia de sotmetre’s estrictament a aquells límits. Sílvia Vilarroya, historiadora i membre de l’àrea de cultura de la Fundació Catalunya La Pedrera, assenyala que la comissió va dir: “Aquest edifici és monumental, és diferent. El que ha de fer la propietària, que era Rosario Segimon, és pagar una multa. Amb aquest pagament ja està legalitzat.” I per això no es va efectuar l’enderrocament de les golfes i el terrat i “ara tenim un dels edificis més alts de la zona”.
El matrimoni Milà-Segimon i Gaudí als tribunals
Els problemes no van acabar amb l’Ajuntament. La relació entre l’arquitecte i el matrimoni Milà-Segimon també es va anar deteriorant a mesura que avançaven les obres. Les discrepàncies eren sobretot econòmiques. Vilarroya a l’entrevista amb Erik Harley assenyala que “Gaudí no subscrivia perfectament un pressupost, anava fent”, de manera que els costos podien augmentar a mesura que avançava el projecte.
“Gaudí anava improvisant sobre la marxa“
L’escriptora Elvira Roca-Sastre, que va viure 45 anys a La Pedrera i va conèixer la propietària, explica que Rosario Segimon li relatava algunes anècdotes de l’arquitecte: “De sobte venia, mirava un balcó i no acabava de trobar-lo bé i volia que li canviessin la forma. En Gaudí anava improvisant una mica sobre la marxa”, resumeix Roca-Sastre.
Les discussions pels costos es van sumar als problemes que els propietaris ja havien hagut d’afrontar durant la construcció, com la multa per saltar-se la normativa urbanística. Un cop acabades les obres principals, el matrimoni Milà-Segimon es va negar a pagar la quantitat que Gaudí reclamava pels seus honoraris professionals i el desacord va acabar als tribunals.
El 1916, la justícia va donar la raó a Gaudí i el matrimoni va haver de pagar-li 105.000 pessetes. L’arquitecte no es va quedar els diners i els va destinar a obres de caritat, per deixar clar que no fou per enriquiment personal, sinó per una qüestió de principis professionals.
Malgrat els conflictes, Rosario Segimon va continuar vivint a la Pedrera fins la seva mort el 1964, amb 93 anys. Elvira Roca-Sastre la recorda com una dona “molt amable”. L’escriptora reivindica, a més, el paper de Segimon en la història de l’edifici: “La casa s’hauria de dir Casa Segimon, més que Casa Milà, perquè la casa està pagada per la senyora Segimon”. Ni Casa Milà, ni La Pedrera: Casa Segimon.
Nous guerrers - La Casa Milà: La Pedrera