La vida té girs de guió inesperats que et poden portar del pou a l’alegria en qüestió de segons, ja que de la foscor sempre en pot sortir llum. I viceversa, és clar. Aquest aprenentatge vital és el cor d’’Aquest tros de vida’, la novel·la amb què l’escriptora i actriu Estel Solé ha guanyat el 45è Premi de les Lletres Catalanes Ramon Llull, un dels guardons més prestigiosos de la literatura catalana.
“Els rics cada vegada són més rics i els pobres, més pobres“
A ‘Punts de Vista’, programa disponible a RTVE Play, Estel Solé reflexiona sobre la precarietat laboral i salarial, una qüestió que considera generacional i que és present al llarg de tota la novel·la. “Ja fa unes quantes generacions que vivim arrossegats per aquesta precarietat, per tant, ja comença a ser crònic”, expressa. “Anem cap a un sistema social molt polaritzat, en el qual els rics cada vegada són més rics i els pobres, més pobres. Per això volia que la protagonista estigués travessada per aquesta angoixa. La precarietat, vulguem o no, ens marca la vida”, continua.
Explicar també la part fosca de la vida
‘Aquest tros de vida’ és la història de la Lena, una científica en plena crisi vital. Tot i que no és autobiogràfica, la novel·la comença amb un fet que l’Estel Solé també va viure: la pèrdua d’un fill abans de néixer. “Si vaig passar el dol perinatal una mica millor, és perquè algunes dones prèviament s’havien obert i m’havien explicat allò públicament o en privat”, relata. “Parlar des de l’honestedat no deixa de ser una militància per mi, és com agafar un relleu. Quan algú és honest ens fa ser-ho amb la resta”, segueix.
“Fa temps que intento admirar“
En aquesta línia, la protagonista exclama al llibre: “Jo veig l’agraïment als ulls aliens quan m’estripo l’escorça i els demostro que també la meva saba arrossega partícules de desgràcies i neguits”. L'escriptora subscriu aquestes paraules a 'Punts de Vista' i afegeix que “les xarxes socials i el món on vivim ens convida més a envejar que a admirar, i jo fa temps que intento admirar”. “Aleshores, sí, he decidit parlar honestament també de la cara més fosca de la vida i explicar que jo soc una persona de vegades no estic bé”, manifesta Solé.
Escriure amunt i avall
“L’escriptura em passa pel cos“
L’autora explica que un dels llocs més surrealistes on ha escrit ‘Aquest tros de vida’ va ser a la sala d’espera de l’Agència Tributària: “He viscut quatre anys amb l'ordinador a sobre i, en qualsevol moment, escrivia. A vegades, dins d’un taxi, a moltes sales d’espera… No sé si soc conscient de fins a quin punt l’estat anímic al lloc em modifica el que escric, però és evident que a mi l’escriptura em passa pel cos, llavors, és probable que allò es coli a la novel·la”.
La guanyadora del Premi Ramon Llull també ha raonat a 'Punts de Vista' sobre el seu vessant com a actriu i dramaturga i assegura que té una obra al calaix que vol dirigir, però que encara cap teatre vol acollir.